Presentació

La situació privilegiada d’aquest indret, fa pensar que podria haver estat un assentament ibèric. La profusió d’aquest tipus d’assentament, al llarg del riu, i la situació estratègica de Miravet, tant des del punt de vista defensiu com econòmic, avalen aquest supòsit, si bé de moment no s’han dut a terme actuacions contundents a les restes arqueològiques, sí que s’ha També és possible romà, segons els indicis que es poden observar en certes parts dels seus fonaments o restes d’opus espicatum a les muralles. Però el fet  que sabem és que, durant el domini àrab, s’integrà a l’estructura defensiva que s’establí al llarg de l’Ebre, i que va constituir juntament  amb Siurana, un dels darrers reductes del poder islàmic en terres del Principat. De ben segur que és en aquest període quan apareix un conjunt d’estructura urbana concentrat a la fortalesa amb el nom de “Muràbit”, d’on és originari l’actual nom de Miravet.

L’any 1153 fou conquerit per Ramon Berenguer IV, cinc anys després de Tortosa, i aquest mateix any, segons un document datat el 24 d’agost, el comte fa donació del Castell de Miravet, amb tots els seus termes i pertinences, a l’Orde del Temple, concretament al mestre de Provença i Hispània Pere de Rovira. Aquesta donació, juntament amb la d’altres fortaleses secundàries, convertiren els templers en gairebé els únics senyors de tota la zona compresa entre l’Ebre i l’Algars.

La repoblació del lloc s’efectuà uns anys més tard, sense excloure  la població sarraïna, convivint en la vila les comunitats morisca, jueva i cristiana fins a l’expulsió, el segle XVII. En el fogatge de 1497, després de l’expulsió dels jueus, hi havia un 97% de població morisca a Miravet.

Els templers van reconvertir una part del recinte fortificat en castell-monestir, seguint l’estil romànic-cistercenc, que es convertí unes dècades més tard en la seu de l’Orde a la Corona d’Aragó, amb l’arxiu i el tresor provincial. Des de Miravet es van planejar les conquestes de Mallorca i València i varen sortir els millors exèrcits del regne, tal i com registren els documents de l’època. El 13 de desembre de 1307, Jaume II ordena la detenció dels templers al seu regne, segons el desig del papa Climent V i Felip IV, rei de França. Durant dotze mesos, els templers refugiats al Castell de Miravet varen patir el setge més llarg que va conèixer l’Orde, convertint-se en l’últim reducte a la Corona, capitanejat per Fra Ramon de Saguardia i Fra Berenguer de Sant Just. El 12 de desembre de 1308 es produeix la rendició pacífica, finalitzant així tot un any de resistència. El 1312, l’Orde de la Milícia del Temple de Salomó, “els Pobres Cavallers de Crist”, s’extingeix, tancant així un capítol més de la història d’Occident.

L’any 1317, amb la caiguda del Temple, el castell i nombroses possessions més, passen a mans de l’Orde de l’Hospital depenent de la Castellania d’Amposta. Els hospitalers ordenaren la compilació del Llibre de Costums de Miravet (1319), en versió llatina i catalana, que atorgava una certa autonomia als pobles de la castellania. Miravet continuà donant nom a la batllia, pràcticament fins a l’extinció de l’Orde el 1835, però la pujada d’impostos i les plagues i pestes que es produïren en les dècades subsegüents provocà una notable baixa demogràfica i decadència econòmica que el va fer perdre el protagonisme que va viure durant el domini templer, fins que es produeix l’expulsió dels moriscs el 1610.

Malgrat això, el castell de Miravet, continuà tenint importància, sobretot durant les successives guerres que tingueren lloc al Principat, i en especial la de l’any 1640, que comportà un augment de població considerable, en bona part de la mateixa població fugida anys enrere cap a València i l’Aragó. La recuperació de la indústria artesana, sobretot els oficis canterers, i la venda dels seus productes riu amunt per tot l’Aragó, seguint la tradició dels segles anteriors, donà un nou caire a la població que no es veu afectada fins a la guerra de Successió de Felip V, el 1714, i la desmantellació i ordre d’enderrocament de Carles III, l’any 1750, però encara serví durant les guerres carlines al segle XIX. Després de la desamortització de Mendizabal, els carlins el reconstruïren en part i l’ocuparen fins el 1875, quan el general Martínez Campos el bombardejà i el conquerí.

La vila i el castell tornaren a patir les conseqüències bèl·liques de la Guerra Civil espanyola de 1936, sobretot l’any 38 durant el temps que es va decidir la Batalla de l’Ebre.